Avui, 18 de juny, commemorem una data que va ressonar amb força a tot Europa i que va marcar un punt d’inflexió en la història: la batalla de Waterloo de l’any 1815. Aquell dia, prop de la petita localitat belga, es va decidir el destí d’un home que havia fet tremolar el continent i que somiava amb un imperi perdurable: Napoleó Bonaparte.

Després d’una fugida rocambolesca de l’illa d’Elba i un breu retorn al poder conegut com els Cent Dies, Napoleó va intentar recuperar el seu antic domini. Però les potències europees no estaven disposades a permetre-ho. Sota el comandament del duc de Wellington per part de les forces aliades (principalment britàniques i neerlandeses) i amb l’arribada crucial de les tropes prussianes liderades per Gebhard Leberecht von Blücher, l’exèrcit napoleònic va patir una derrota contundent.

La batalla va ser ferotge, amb càrregues de cavalleria èpiques i una resistència tenaç per ambdós bàndols. Però finalment, la superioritat numèrica i l’estratègia dels aliats van decantar la balança. La Guàrdia Imperial, l’elit de les tropes napoleòniques, va ser rebutjada, i amb ella, les esperances de Bonaparte de mantenir el seu poder.

La derrota a Waterloo va significar la segona i definitiva abdicació de Napoleó. Aquesta vegada, no hi hauria retorns. Va ser exiliat a l’illa remota de Santa Helena, a l’Atlàntic Sud, on va morir sis anys després.

Aquesta efemèride ens recorda la fragilitat del poder i com fins i tot els líders més carismàtics i ambiciosos poden veure els seus imperis esfondrar-se. Waterloo no va ser només una batalla; va ser el final d’una era, la fi del domini napoleònic i l’inici d’un nou ordre a Europa.