Avui, 17 de juny, commemorem un d’aquells dies que ressonen a través de la història com un tro anunciant una tempesta, un punt d’inflexió on la voluntat popular va decidir plantar cara a l’ordre establert. Fa 236 anys, enmig d’una França en ebullició, el Tercer Estat va fer un pas audaç, un acte de sobirania que sacsejaria els fonaments de la monarquia i encendria la flama de la Revolució Francesa: es va proclamar a si mateix Assemblea Nacional.

Imagineu l’escena: els representants del poble pla, cansats de ser relegats a un paper secundari davant el clergat i la noblesa als Estats Generals, es reuneixen amb una determinació ferma. Conscients de representar la major part de la nació, decideixen que la seva veu no pot ser silenciada més. Amb un acte de valentia política sense precedents, afirmen la seva legitimitat com a veritable representació de la voluntat nacional.

Però la cosa no va acabar aquí. En un gest que buscava la unitat i la construcció d’un futur compartit, aquesta acabada de néixer Assemblea Nacional va fer una crida als representants dels altres dos estaments: clergat i noblesa. Els van convidar a unir-se a ells, a deixar de banda els privilegis i a treballar junts per forjar una nova França on la sobirania residís en la nació en conjunt.

Aquesta invitació, tot i que carregada de simbolisme i potencial transformador, no va ser rebuda amb els braços oberts per tothom. Molts privilegiats es van resistir a abandonar el seu estatus i el seu poder. No obstant això, la llavor de la revolució ja estava sembrada. L’acte del 17 de juny va marcar un abans i un després, demostrant la força d’un poble unit i la capacitat de desafiar un sistema que ja no responia a les seves necessitats.

Avui, mentre recordem aquesta efemèride, és important reflexionar sobre el significat d’aquell acte de valentia. Ens recorda que la sobirania resideix en el poble, que la unitat fa la força i que la voluntat col·lectiva pot ser un motor de canvi imparable. El 17 de juny de 1789 no va ser només un dia en la història de França; va ser un crit per la igualtat, la representació i la construcció d’un futur on la veu de tots fos escoltada. Un recordatori viu que la lluita per la justícia i la democràcia és un camí constant, però que cada pas, per petit que sembli, pot tenir conseqüències profundes i duradores.