Avui, 16 de juny, cal recordar una de les pàgines més tràgiques i colpidores de la història argentina contemporània: el bombardeig de la Plaza de Mayo. Un dia com avui de fa setanta anys, el cor de Buenos Aires va ser brutalment atacat per la mateixa Armada Argentina, en un intent desesperat i fallit de derrocar el president Juan Domingo Perón.

La imatge és esgarrifosa i perdura en la memòria col·lectiva: avions de la marina llançant sense pietat bombes sobre una plaça plena de civils. Homes, dones i nens que es manifestaven o simplement passejaven pel centre neuràlgic de la capital argentina van ser víctimes innocents d’una violència fratricida. El balanç d’aquell fatídic dia va ser esfereïdor: més de 300 morts i al voltant de 2.000 ferits.

Aquest acte de terrorisme d’estat, perpetrat per sectors de les forces armades, no només va segar vides innocents, sinó que també va deixar una ferida profunda en el teixit social argentí. Va ser un preludi de la polarització política que marcaria les dècades següents i un trist recordatori de la fragilitat de la democràcia.

Setanta anys després, és crucial recordar aquest episodi fosc de la nostra història. No per reobrir ferides, sinó per aprendre del passat i valorar la importància del diàleg, el respecte per les institucions i la defensa dels drets humans. La sang vessada a la Plaza de Mayo clama per una memòria activa que ens ajudi a construir un futur on la violència política no tingui cabuda.

Que la memòria d’aquelles víctimes innocents ens inspiri a treballar per una Argentina més justa, pacífica i democràtica.