Avui desempolseguem la memòria futbolística per recordar una data que va marcar un abans i un després en la història del nostre país: el 13 de juny de 1982. Aquell dia, amb el Camp Nou de Barcelona com a escenari imponent, Espanya va donar el tret de sortida a la XII Copa Mundial de Futbol, i la seva mascota fou en Naranjito.

Els carrers es van tenyir de vermell i groc, les converses giraven incessantment al voltant dels pronòstics i les possibles alineacions, i la ràdio i la televisió es van convertir en companyes inseparables.

Espanya, per fi, era l’amfitriona del gran espectacle del futbol mundial. Des de Sarrià a Riazor, des de Mestalla al Sánchez Pizjuán, els millors jugadors del planeta van trepitjar la nostra gespa, regalant-nos moments de pura màgia i emoció. Recordem amb nostàlgia noms com Zico, Maradona, Rummenigge… estrelles que van brillar amb llum pròpia sota el sol espanyol.

Però, com sovint passa en el futbol, la història tenia un guió inesperat reservat. Malgrat l’entusiasme local i un inici prometedor, la selecció espanyola no va poder superar la segona fase. La decepció va ser palpable, però no va aconseguir apagar la flama d’un torneig que ja havia conquerit els nostres cors.

Mentrestant, Itàlia, amb un joc sòlid i un Paolo Rossi en estat de gràcia, va anar superant rivals fins a arribar a la gran final al Santiago Bernabéu. Davant d’Alemanya Federal, els italians van oferir una exhibició de caràcter i efectivitat, alçant la seva tercera Copa del Món enmig de la joia dels seus aficionats.

El Mundial d’Espanya 82 no va ser només un esdeveniment esportiu; va ser una finestra oberta al món, una oportunitat per mostrar la nostra cultura i la nostra capacitat d’organització. Va ser un moment de germanor, on aficionats de totes les nacionalitats van compartir la passió pel futbol als estadis i carrers.