Avui, 30 de maig, commemorem una data que, tot i quedar lluny en el temps, ressona amb ecos de conflicte i esperança: la signatura del Tractat de Londres el 1913. Aquest acord va posar fi a la Primera Guerra Balcànica, un episodi convuls que va redibuixar el mapa d’una regió històricament complexa i va sembrar les llavors de futurs conflictes.

Després de mesos de ferotges combats, la Lliga Balcànica –formada per Sèrbia, Bulgària, Grècia i Montenegro– havia aconseguit expulsar l’Imperi Otomà de gran part dels seus territoris europeus. Ciutats amb segles d’història van canviar de mans, i la idea d’una península balcànica alliberada del jou otomà semblava, per fi, una realitat.

Però la pau signada a Londres no va ser la panacea. Les tensions entre els vencedors sobre la distribució dels nous territoris van emergir ràpidament. Les ambicions contraposades, especialment pel que fa a Macedònia, van fer que la flama del conflicte no s’apagués del tot. De fet, només unes setmanes després, la Segona Guerra Balcànica esclataria, demostrant que el Tractat de Londres era més una treva que una solució duradora.

Aquesta efemèride ens convida a reflexionar sobre la fragilitat de la pau i la complexitat de les relacions internacionals. Ens recorda que la fi d’una guerra no sempre significa l’inici d’una era de concòrdia, i que les disputes territorials i les aspiracions nacionals poden ser motors poderosos de nous conflictes.

Avui, més d’un segle després, els Balcans continuen sent una regió amb una rica història i una complexa trama de cultures i interessos. Recordar el 30 de maig de 1913 no és només rememorar un fet històric, sinó també comprendre millor les dinàmiques que han modelat i continuen modelant aquesta important cruïlla d’Europa. Un recordatori que la construcció d’una pau duradora requereix més que la signatura d’un tractat: exigeix diàleg, comprensió mútua i la voluntat de construir un futur compartit.