Avui, el calendari ens aboca a una data fatídica, un record amarg que ressona amb la tragèdia i la repressió: el 28 de maig de 1871. Fa més d’un segle i mig, París, la ciutat de la llum i les revolucions, va ser testimoni del final cruent de la Comuna, un experiment de govern obrer que va commocionar Europa i va deixar una empremta indeleble en la història del socialisme.

La Comuna de París, nascuda de la derrota francesa a la Guerra Francoprussiana i del buit de poder posterior, va ser molt més que una simple revolta. Va representar un intent audaç de construir una societat basada en la democràcia directa, l’autogestió i la justícia social. Durant setanta-dos dies, els comunards van implementar mesures progressistes que avui ens semblen familiars, com la separació de l’Església i l’Estat, l’educació laica i gratuïta, i la remissió dels lloguers.

Però aquesta primavera vermella, plena d’esperança i ideals, va ser brutalment esclafada durant la Setmana Sagnant (21-28 de maig). Les tropes del govern francès reaccionari, amb la permissivitat i fins i tot la col·laboració tàcita de les forces prussianes que assetjaven la ciutat, van desfermar una repressió salvatge contra els defensors de la Comuna.

Els carrers de París es van tenyir de sang. Barricades que havien estat símbol de resistència es van convertir en escenaris d’una massacre despietada. Homes, dones i fins i tot nens sospitosos de simpatitzar amb la Comuna van ser executats sumàriament. Es calcula que al voltant de 30.000 persones van perdre la vida en aquesta orgia de violència, una xifra esgarrifosa que testimonia la brutalitat amb què les elits van voler sufocar qualsevol intent d’alternativa al seu poder.

El silenci que va seguir a la caiguda de la Comuna va ser un silenci carregat de terror i de ràbia continguda. Però la flama dels ideals comunards no es va extingir. La seva lluita, el seu coratge i el seu sacrifici van ressonar en els moviments obrers i socialistes de tot el món, inspirant generacions de lluitadors per la justícia social.

Avui, en recordar aquest 28 de maig de 1871, no només commemorem les víctimes d’aquella barbàrie, sinó que també reivindiquem l’esperit de la Comuna: la creença en un món més just i igualitari, on el poder resideixi en el poble i no en les elits. París potser va sagnar, però la llavor de la llibertat que van sembrar els comunards continua germinant en la nostra memòria col·lectiva. Que la seva lluita no sigui en va.