Avui, 22 de maig, commemorem un moment clau en la història de l’urbanisme europeu: l’any 1671, el rei Lluís XIV va signar la carta de fundació de la ciutat de Versalles. El que inicialment era un modest pavelló de caça enmig de boscos i pantans, es convertiria, per voluntat i ambició del Rei Sol, en un dels centres de poder i esplendor més grans del món.

Imagineu-vos la cort, amb totes les seves intrigues i fastuositat, traslladant-se des del cor de París a un lloc pràcticament verge. Aquesta decisió, aparentment senzilla, va posar en marxa una de les empreses constructives més colossals de la història. Arquitectes com Louis Le Vau i Jules Hardouin-Mansart, paisatgistes com André Le Nôtre, i una legió d’artesans van treballar sense descans per transformar la visió reial en realitat.

El palau, amb la seva impressionant arquitectura i els seus jardins meticulosament dissenyats, no era només una residència reial. Era una declaració de poder absolut, un escenari per a la diplomàcia i les arts, i un símbol de la grandesa de la monarquia francesa. La ciutat que va créixer al seu voltant, amb les seves avingudes amples i ordenades, els seus edificis nobles i els seus espais públics, reflectia aquesta mateixa ambició de control i perfecció.

La fundació de Versalles va marcar una nova era en la concepció de la ciutat. Ja no era només un centre d’activitat econòmica o defensiva, sinó també una expressió de la voluntat política i estètica del seu governant. Aquesta influència es va estendre per tota Europa, on molts monarques van intentar emular la grandiositat de Versalles en les seves pròpies capitals.

Avui, quan visitem Versalles, podem sentir l’eco d’aquella ambició reial. Els jardins ens transporten a un món de simetria i ordre, mentre que el palau ens meravella amb la seva opulència. La ciutat, tot i els canvis del temps, conserva encara l’empremta d’aquell 22 de maig de 1671, quan un rei va decidir construir un somni de pedra i aigua.

Així doncs, avui recordem la fundació de Versalles, no només com un fet històric, sinó com un testimoni de la capacitat humana per transformar un lloc i deixar una empremta perdurable en la història. Un caprici reial que va donar a llum una ciutat que encara avui ens fascina.