Avui, 20 de maig, ens transportem fins al 1882, un any crucial en la complexa partida d’escacs que era la política europea de finals del segle XIX. En aquesta data, Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia van signar un pacte que ressonaria amb força en els anys vinents: la Triple Aliança.

Imagineu per un moment el tauler d’Europa. Les peces es movien amb cautela, cadascuna amb els seus interessos i amb recel de les altres. França, amb el record encara fresc de la derrota a la guerra francoprussiana, mirava amb suspicàcia l’ascens d’una Alemanya unificada i poderosa sota el lideratge de Bismarck.

Aquestes tensions van ser un dels motors principals darrere de la formació de la Triple Aliança. Alemanya i Àustria-Hongria ja tenien un acord previ, la Doble Aliança, pensada principalment per aïllar França. La incorporació d’Itàlia va ser un moviment estratègic interessant. Itàlia, tot i tenir aspiracions territorials que en alguns casos xocaven amb les d’Àustria-Hongria, veia en aquesta aliança una manera de guanyar pes en l’escena internacional i protegir-se de possibles represàlies franceses per la seva annexió de Tunísia.

Així doncs, la Triple Aliança es va presentar com un bloc de poder al centre d’Europa, amb compromisos de defensa mútua en cas d’atac per part d’altres potències. Aquesta aliança, lluny de portar la pau, va contribuir a la polarització del continent i va alimentar una cursa armamentística que culminaria, dècades més tard, en la Primera Guerra Mundial.

La Triple Aliança no era un bloc monolític. Les tensions internes i els interessos divergents dels seus membres van fer que la seva cohesió fos, en alguns moments, qüestionable. Itàlia, per exemple, mantindria acords secrets amb França i finalment canviaria de bàndol en la Gran Guerra.

Aquesta efemèride ens recorda com les aliances i els pactes entre nacions, forjats en un context específic de tensions i interessos, poden tenir conseqüències profundes i duradores en la història. La Triple Aliança va ser un actor clau en el complex entramat de la política europea de finals del segle XIX i principis del XX, una època en què les peces del tauler es movien amb una intensitat que presagiava una tempesta imminent.