Avui, 19 de maig, ens transportem en el temps fins a l’any 1837. En un context sud-americà encara sacsejat per les independències i la reconfiguració de fronteres, un esdeveniment ressonaria amb força al Con Sud: la declaració de guerra de l’Argentina, sota el govern de Juan Manuel de Rosas, contra la Confederació Peruano-Boliviana, liderada pel mariscal Andrés de Santa Cruz.

Aquesta decisió, lluny de ser un acte aïllat, s’emmarca en una complexa trama de tensions i interessos contraposats. La Confederació Peruano-Boliviana, nascuda de la unió del Perú i Bolívia, era vista amb recel per Buenos Aires. Rosas i altres sectors argentins temien el poder i la influència creixent d’aquesta nova entitat, que podia desequilibrar la balança de poder a la regió i, fins i tot, posar en perill l’hegemonia del port de Buenos Aires en el comerç.

Però les motivacions anaven més enllà de la simple geopolítica. També hi havia disputes territorials i la preocupació per l’acollida que la Confederació oferia als unitaris argentins, opositors a Rosas i exiliats a l’altre costat de la frontera. Aquests trobaven en Santa Cruz un aliat i un refugi, fet que exasperava el govern de Buenos Aires.

La declaració de guerra va obrir un nou front de conflicte en una Sud-amèrica ja marcada per les guerres civils i les tensions internacionals. Aquesta guerra, que es desenvoluparia en diversos escenaris i amb alts costos humans i materials, tindria conseqüències significatives per al futur de la regió, contribuint a la dissolució de la Confederació Peruano-Boliviana i a la consolidació de l’Argentina com a actor central del Con Sud. La guerra va acabar el 26 d’abril de 1839.

Una «guerra a tres bandes» que va marcar un punt d’inflexió en la història sud-americana.