Aquests dies s’ha reactivat el conflicte entre l’Índia i el Pakistan. Es tracta d’una de les disputes territorials i polítiques més longeves i complexes del món. Amb aquest article intentam explicar les arrels profundes que ha jugat un paper crucial, entendre’n els orígens és fonamental per contextualitzar la tensió actual.

El llegat de la partició (1947): una ferida oberta

La gènesi del conflicte es remunta a la descolonització de l’Índia Britànica i la seva partició l’agost de 1947. La nit del 14 al 15 d’agost de 1947, el virrei de l’Índia, Lord Louis Mountbatten, marcà la fi de dos segles continuats de dominació britànica del subcontinent indi.

Després de dècades de lluita per la independència, el subcontinent va ser dividit en dos estats sobirans: l’Índia, de majoria hindú, i el Pakistan, creat com a pàtria per als musulmans de la regió.

Aquesta partició, basada en la «teoria de les dues nacions» que defensava la idea que hindús i musulmans eren nacions diferents amb dret a la seva pròpia terra, va ser un procés traumàtic i violent. La delimitació de les fronteres, a càrrec de la Comissió Radcliffe, es va fer de manera ràpida i sovint arbitrària, sense tenir en compte les complexitats demogràfiques i les connexions comunitàries preexistents.

No obstant això, aquesta teoria ignorava la rica diversitat i les llargues històries de coexistència i interdependència entre les comunitats al subcontinent indi. La partició va generar minories significatives a banda i banda de la frontera, que sovint han estat objecte de discriminació i violència, perpetuant la desconfiança i la tensió.

El resultat va ser un èxode massiu i una onada de violència intercomunitària que va causar la mort de centenars de milers de persones i el desplaçament de milions. Aquesta ferida fundacional de la partició continua sagnant avui dia i alimenta la desconfiança i l’hostilitat entre els dos països.

Caixmir: el nus gordià geogràfic i polític

Un dels principals punts de fricció des de la partició ha estat la regió de Caixmir. Aquesta antiga província principesca, de majoria musulmana, però governada per un maharajà hindú en el moment de la independència, es trobava en una posició geogràfica estratègica, limitant amb tots dos nous estats.

El maharajà Hari Singh va dubtar inicialment a unir-se a cap dels dos països. No obstant això, una invasió de tribus paixtus amb suport pakistanès l’octubre de 1947 el va obligar a demanar ajuda a l’Índia, que va accedir a condició de la seva adhesió. Aquesta adhesió és contestada pel Pakistan, que considera que es va produir sota coacció i sense tenir en compte la voluntat de la majoria musulmana de Caixmir.

A la tardor de 1947 va esclatar la primera guerra indopakistanesa (1947-1948) pel control del Caixmir. El 1948, l’ONU va convocar un referèndum d’autodeterminació, però Nova Delhi es va negar. L’1 de gener de 1949 es va declarar un alto el foc al llarg d’una «línia de control» de 770 km que dividia Caixmir en dues parts: el 37% per al Pakistan (Azad-Cachemira) i el 63% per a l’Índia (l’estat de Jammu i Caixmir). La Línia de Control (LoC) que separa les dues parts es va convertir en una frontera de facto i en un focus constant de tensió i enfrontaments. Tot i aquest acord, els dos Estats continuen reclamant la sobirania sobre tot el territori.

La geografia com a factor determinant

La geografia de la regió ha exacerbat el conflicte de diverses maneres:

• Ubicació estratègica de Caixmir: La seva posició fronterera amb la Xina i l’Afganistan (a través d’una petita franja) la converteix en una zona d’interès geopolític per a diverses potències.
• Recursos hídrics: Els rius que flueixen a través de la regió de Caixmir són vitals per a l’agricultura i la vida de milions de persones a l’Índia i el Pakistan, convertint el control d’aquestes fonts d’aigua en un tema crític.
• Terreny muntanyós: El terreny accidentat de Caixmir dificulta la vigilància de la frontera i facilita la infiltració de grups militants.

Altres conflictes entre ambdós estats

Des de la partició, l’Índia i el Pakistan han lliurat diverses guerres amb anterioritat. Les guerres de 1965 i 1971 van consolidar la divisió de Caixmir i van exacerbar l’enemistat bilateral.

Entre l’agost i el setembre del 1965, el conflicte es va revifar per la intrusió al Caixmir indi d’un miler de separatistes recolzats pel Pakistan. Aquesta segona guerra, que es va cobrar milers de vides a tots dos bàndols, va acabar amb la mediació soviètica.

A principis de 1971, Pakistan va enviar tropes a la part oriental del seu territori, Bengala Oriental, per sufocar un moviment separatista. Nou mesos després, i després de la intervenció de l’exèrcit indi, el conflicte va arribar al final. El conflicte es va saldar amb prop de tres milions de morts i el naixement d’un nou Estat, Bangladesh.

A finals de 1989, els insurgents que exigien la independència o l’annexió del Caixmir índia al Pakistan van tornar a rebel·lar-se contra l’Exèrcit de Nova Delhi. La població hindú, objectiu dels rebels, va fugir a altres indrets de l’Índia.

L’Índia ha acusat periòdicament el Pakistan de finançar i entrenar els insurgents, que avui continuen lluitant contra uns 500.000 soldats indis desplegats a la regió. Fins ara, han mort desenes de milers de soldats, rebels i civils.

El 1999, Nova Delhi va acusar Islamabad d’infiltrar-se a la seva part del Caixmir amb combatents islamistes i soldats pakistanesos per aconseguir el control de la glacera de Siachen, a més de 5.000 metres d’altitud. Els aferrissats combats van deixar més de mil morts, sobretot a la regió de Kargil. L’1 d’octubre del 2001, un atemptat davant l’Assemblea Regional del Caixmir índia a Srinagar va matar 38 persones. L’Índia va culpar el Pakistan.

A punt d’un quart conflicte, els dos rivals van restablir relacions diplomàtiques l’abril del 2003 i van acordar un alto el foc, però això no va posar fi a la guerra de guerrilles.

Des de l’alto el foc del 2003, al qual els dos països es van tornar a comprometre el 2021, els atacs selectius entre els veïns són extremadament rars, especialment els atacs indis en zones pakistaneses fora de la regió del Caixmir.

Però els analistes han afirmat que el risc d’escalada és més gran que en el passat a causa de la gravetat de l’atac indi, que Nova Delhi va anomenar «Operació Sindoor”. Aquesta és la paraula en hindi que designa el vermelló, una pols vermella que les dones hindús es posen al front o a la ratlla dels cabells en senyal de matrimoni.

La cursa armamentística nuclear

La possessió d’armes nuclears per part de l’Índia i el Pakistan ha afegit una capa de complexitat i perill al conflicte. La doctrina de la «destrucció mútua assegurada» actua com a element dissuasiu, però també augmenta el risc d’errors de càlcul i d’una escalada accidental amb conseqüències devastadores.

La política interna de cada país també juga un paper important en la configuració de la relació bilateral. El nacionalisme, les narratives històriques i la instrumentalització del conflicte amb finalitats polítiques internes sovint dificulten la possibilitat d’un diàleg constructiu. A escala regional, la relació amb altres potències com la Xina, els Estats Units i l’Afganistan també influeix en la dinàmica del conflicte indopakistanès.

A manera de conclusió.

El conflicte entre l’Índia i el Pakistan és un llegat complex d’una partició dolorosa i una disputa territorial per Caixmir amb profundes arrels històriques i una dimensió geogràfica innegable. Entendre aquests orígens és crucial per comprendre la persistència d’aquesta tensió i la dificultat de trobar una solució duradora. Les cicatrius de la història i la importància estratègica de la geografia continuen modelant la relació entre aquests dos veïns nuclears.