El 14 de gener de 1812, Europa assistia a un canvi radical en la geografia política del nord del continent. Amb la signatura del Tractat de Kiel, Dinamarca es veia obligada a cedir Noruega a Suècia, en un moment clau de les guerres napoleòniques. A canvi, Suècia renunciava a la regió de Pomerània, que passava a mans daneses.

Un context convuls

A principis del segle XIX, Europa estava sumida en una profunda transformació. Les guerres napoleòniques havien reconfigurat l’equilibri de poder entre les nacions, i Dinamarca no en va ser una excepció. Aliada inicialment a França, l’ocupació britànica de Copenhaguen el 1807 va obligar Dinamarca a entrar en guerra contra el Regne Unit. Aquesta decisió tingué conseqüències devastadores per al país escandinau.

Les condicions del tractat

Derrotada i debilitada, Dinamarca es va veure obligada a acceptar les dures condicions imposades per Suècia i el Regne Unit. El Tractat de Kiel suposava la pèrdua d’una part important del seu territori, Noruega, que havia estat sota domini danès durant segles. A canvi, Dinamarca obtenia Pomerània, una regió de menor valor estratègic.

El Tractat de Kiel no incloïa les anteriors possessions noruegues de Groenlàndia, Islàndia i les illes Fèroe, que varen romandre sota control danès.

Les conseqüències

Aquest canvi geopolític tingué un impacte profund en les històries de Dinamarca, Noruega i Suècia. Noruega, que havia manifestat un creixent sentiment nacionalista, va iniciar un procés d’adaptació a la nova realitat sueca. Per a Dinamarca, la pèrdua de Noruega va suposar un cop dur a la seva identitat nacional i al seu prestigi internacional.

Val a dir que el tractat signat a Kiel mai va entrar en vigor. La sobirania de Pomerània va passar a Prússia quan Noruega declarà la independència, adoptant la seva pròpia constitució i escollint així al príncep Cristià VIII de Dinamarca com a nou sobirà.