El dia 11 de desembre de 1829, Ferran VII, rei d’Espanya, contreia matrimoni per quarta vegada. Aquesta ocasió, l’escollida fou Maria Cristina de Borbó, una princesa napolitana que es convertiria en una figura clau en la història d’Espanya.

Un matrimoni polític amb conseqüències dinàstiques

Aquesta unió no va ser fruit de l’amor, sinó d’un acurat càlcul polític. Ferran VII, debilitat per malalties i amb una vida personal marcada per escàndols, necessitava un hereu legítim per assegurar la continuïtat de la dinastia Borbó. Maria Cristina, per la seva part, aportava un prestigi familiar i una sòlida aliança amb el Regne de les Dues Sicílies.

Una reina amb un paper destacat

Malgrat les circumstàncies del seu matrimoni, Maria Cristina va demostrar ser una reina amb una gran capacitat política. Després de la mort de Ferran VII el 1833, va assumir la regència en nom de la seva filla, Isabel II, iniciant així un període històric conegut com el regnat d’Isabel II.

Un regnat marcat per la guerra carlina

La regència de Maria Cristina va estar marcada per la Primera Guerra Carlina, un conflicte bèl·lic que va enfrontar als partidaris d’Isabel II, defensors del liberalisme, amb els carlins, que defensaven els drets dinàstics de Carles, germà de Ferran VII. Aquesta guerra va suposar un període de gran inestabilitat política i social a Espanya.

Després de quedar vídua es va enamorar d’un sergent de la seva guàrdia de corps, Agustín Fernando Muñoz i Sánchez, declarant-se el 18 de desembre de 1833 a la reial cinquena de Quitapesares i contraient matrimoni morganàtic secret al Palau Reial de Madrid.

El llegat de Maria Cristina

Maria Cristina va morir exiliada a França el 1878. El seu llegat històric és complex i controvertit. Per una banda, va defensar els drets de la seva filla i va contribuir a consolidar el liberalisme a Espanya. Per altra banda, la seva regència va estar marcada per una gran violència i va deixar ferides obertes que van marcar la història d’Espanya durant dècades.

Maria Cristina es va veure obligada a cedir la regència a Baldomero Espartero i exiliar-se. Va sortir del país el 17 d’octubre de 1840 al vapor Mercuri. Així i tot, des de Marsella va anunciar que havia estat forçada a renunciar i es va traslladar a Roma, on el llavors papa Gregori XVI li va donar la benedicció al seu matrimoni morganàtic. Es va instal·lar a París, gràcies al suport financer de Francesc, comte de Luzárraga, i des d’allà va intrigar —al costat dels seus més fidels— contra el govern esparterista fins al seu enderrocament i posterior nomenament de la seva filla a 13 anys com la reina Isabel II. Una de les qüestions més importants durant aquest període va ser l’educació de les princeses, en una pugna entre el personal de la Casa Reial imposat per Espartero i la resta, procliu a la regent, com va ser la marquesa de Santa Cruz.

El febrer de 1844 va tornar a Madrid (encara que es tornaria a anar durant un breu període de temps el 1847) i es va instal·lar al palau de les Rejas, des d’on va intentar controlar la política de la seva filla. A conseqüència de la corrupció per rebre diners de ministres i contractistes i de l’espoliació del patrimoni reial el 1854, va ser expulsada d’Espanya i li va ser retirada la pensió vitalícia que li havien concedit les Corts

Reflexions sobre un matrimoni amb conseqüències històriques

El matrimoni entre Ferran VII i Maria Cristina va ser un esdeveniment amb profundes repercussions en la història d’Espanya. Aquest fet ens recorda com les decisions polítiques dels poderosos poden marcar el destí de milions de persones i com les aliances dinàstiques poden tenir conseqüències imprevisibles.