El conflicte entre palestins i israelians va assolir una tensió sense precedents els darrers anys després de la incursió armada del grup terrorista Hamàs a Israel el passat 7 d’octubre de 2023 i la resposta posterior de les forces de seguretat d’aquest país.

Recordem que el grup islamista Hamàs, que controla la Franja de Gaza, va sorprendre amb un assalt coordinat, llançant centenars de míssils i penetrant al sud d’Israel, deixant més de mil morts i segrestant unes 200 persones. Israel va respondre amb bombardejos massius sobre la Franja, especialment al nord d’aquest territori, causant fins avui més de 30.000 de morts i milers de desplaçats.

Per què es va fundar l’Estat d’Israel en aquesta zona?

Encoratjats per l’antisemitisme (odi als jueus) que patien els jueus a Europa, al començament del segle XX un conjunt de jueus sionistes varen iniciar un moviment polític que cercava establir un Estat per als jueus.

La regió de Palestina, situada entre el riu Jordà i el mar Mediterrani, és considerada sagrada tant per a musulmans, jueus i catòlics, pertanyia des de 1516 a l’imperi otomà i estava ocupada majoritàriament per àrabs i altres comunitats musulmanes.

La tradició jueva indica que la zona on s’assenta Israel és la Terra Promesa per Déu al primer patriarca, Abraham, i als seus descendents.

A inicis del segle XX, una forta immigració jueva, fomentada per les aspiracions sionistes, començava a generar resistència entre les comunitats.

El 2 de novembre de 1917. El ministre de Relacions Exteriors britànic, Arthur Balfour, després d’anys de pressions del líder sionista Jaim Weizmann, publicà un document que passaria a la història amb el nom de la Declaració Balfour. Aquest document expressa la disposició del govern britànic a favor de l’establiment d’una “llar nacional per al poble jueu” a Palestina.

Després de la desintegració de l’imperi otomà a la I Guerra Mundial, el Regne Unit va rebre un mandat de la Lliga de Nacions per administrar el territori de Palestina.

Però abans i durant la guerra, els administradors britànics havien fet diverses promeses als àrabs i als jueus que després no van complir, entre altres motius perquè ja s’havien dividit l’Orient Mitjà amb França. Això va provocar un clima de tensió entre nacionalistes àrabs i sionistes (partidaris d’un estat jueu) que va desencadenar en enfrontaments entre grups paramilitars jueus i bandes àrabs.

Després de la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust que l’Alemanya nazi va voler implantar als jueus europeus, els sionistes varen augmentar la pressió per establir un Estat jueu. El pla original contemplava la partició del territori controlat per la potència europea entre jueus i palestins.

El Comitè Especial de les Nacions Unides sobre Palestina (UNSCOP, per les sigles en anglès) va assegurar en el seu informe a l’Assemblea General del 3 de setembre de 1947 que els motius perquè un Estat jueu s’establís a l’Orient Mitjà se centraven en “arguments” basats en fonts bíbliques i històriques”, la Declaració de Balfour de 1917 en què el govern britànic es declara a favor d’una “llar nacional” per als jueus a Palestina i al Mandat britànic sobre Palestina. D’aquesta manera es reconeixia la connexió històrica del poble jueu amb Palestina i les bases per reconstituir la Llar Nacional Jueva en aquesta regió.

El 29 de novembre del 1947 l’Assemblea General va aprovar un pla per a la partició de Palestina, que recomanava la creació d’un Estat àrab independent i un jueu i un règim especial per a la ciutat de Jerusalem. El pla va ser acceptat pels israelians però no pels àrabs, que ho veien com una pèrdua del seu territori. Per això mai no es va implementar.

Un dia abans que expiràs el Mandat britànic de Palestina, el 14 de maig del 1948, l’Agència Jueva per a Israel, representant dels jueus durant el Mandat, va declarar la independència de l’Estat d’Israel. L’endemà Israel va sol·licitar ser membre de Nacions Unides, estatus que finalment va aconseguir un any després.

Els diferents conflictes regionals entre israelians i àrabs.

El mateix dia (15 de maig de 1948) en què Israel demanava ser admès a l’ONU, Egipte, Jordània, Síria i Iraq varen envair aquest territori. Va ser la primera guerra araboisraeliana, també coneguda pels jueus com a guerra de la independència o de l’alliberament. Després del conflicte, que Israel comptà amb el suport dels EUA, el territori inicialment previst per les Nacions Unides per a un Estat àrab es va reduir a la meitat.

Per als palestins, va començar la Nakba (traduïda com a “destrucció” o “catàstrofe”): l’inici de la tragèdia per la qual al voltant de 750.000 palestins varen fugir a països veïns o varen ser expulsats per tropes jueves.

El 1956, una crisi pel canal de Suez enfrontaria l’Estat d’Israel amb Egipte, que no seria definida al terreny de combat sinó per la pressió internacional sobre Israel, França i Anglaterra. Fou la segona guerra araboisraeliana i es va resoldre amb la retirada de les tropes israelianes.

Els combats sí que tindrien la darrera paraula a la guerra dels Sis Dies, duta a terme entre el 5 i el 10 de juny de 1967. Va ser una victòria aclaparadora d’Israel davant d’una coalició àrab. Israel va capturar la Franja de Gaza i la península del Sinaí a Egipte, Cisjordània (inclosa Jerusalem Oriental) a Jordània i els Alts del Golan a Síria. Mig milió de palestins varen haver de fugir.

L’any 1969, Israel sobta el lideratge de la política laborista Golda Meir va intentar obrir negociacions amb les països àrabs, però la matança d’atletes israelians als jocs olímpics de Munic de 1972 va frustrar el procés.

El darrer conflicte araboisraelià seria la guerra de Yom Kipur el 1973, que va enfrontar Egipte i Síria contra Israel. Amb aquesta guerra Egipte va poder recuperar el Sinaí (lliurat completament per Israel el 1982), però no Gaza.

Sis anys després, Egipte es converteix al primer país àrab a signar la pau amb Israel, un exemple només seguit per Jordània.

Les intifades i els intents d’acordar la pau.

La primera intifada palestina va començar el desembre del 1987, després que un camió israelià matés quatre palestins en una col·lisió de trànsit a la Franja de Gaza. El moviment es va estendre per tot el territori, alimentat per la humiliació davant de l’ocupació israeliana, l’abandó internacional i la pobresa. El seu objectiu era autodeterminar el poble palestí i formar un Estat propi. L’aixecament el van liderar Fatá, el Front Popular per a l’Alliberament de Palestina i el Partit Popular Palestí, tres partits que conformen l’Organització per a l’Alliberament Palestí (OLP), i va tenir un caràcter eminentment pacífic. La resistència i la societat civil es van inclinar pel boicot econòmic, l’impagament d’impostos i per desobeir l’autoritat israeliana.

El 1988, el llavors líder de l’OLP, Iàssir Arafat, va proclamar l’Estat de Palestina alhora que va reconèixer el d’Israel a la Declaració d’Independència, amb què admetia la coexistència d’un Estat àrab i un altre jueu tal com havia proposat l’ONU el 1947. Això no va agradar a l’organització recent nascuda Hamàs, que no volia cedir davant d’Israel. Descontenta amb la decisió, Hamàs es va aixecar com a partit rival i es va llançar a la lluita violenta.

La intifada va capitular el 1993 amb la signatura dels acords d’Oslo entre l’OLP i el Govern israelià, que passava a reconèixer l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) com a òrgan sobirà sobre la Franja de Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est. L’aixecament va deixar 1.200 palestins morts davant de 179 israelians, però va consolidar el moviment de resistència, va organitzar la societat civil palestina i es va guanyar el suport de l’opinió pública internacional, que va percebre Israel com un Estat que oprimia un poble que es defensava amb pedres.

No obstant això, una segona intifada va començar quan l’any 2000 el líder del partit conservador israelià, Likud Ariel Sharon va fer una visita a l’Esplanada de les Mesquites. Aquest fet es va veure com una provocació, perquè s’hi troba la mesquita d’Al-Aqsa, el tercer lloc més sagrat de l’islam. En rebuig, els joves palestins van iniciar la segona intifada i foren els partits de resistència —Hamás, la Jihad Islàmica, Fatà—, els qui varen cometre atemptats suïcides, emboscades i assassinats. Però la participació popular no va ser tan aclaparadora com a la primera, atès que la mateixa població palestina estava desencantada amb la corrupció d’Arafat i el seu partit, Fatà.

Israel va contestar a la violència augmentant el control territorial, destruint infraestructures bàsiques i construint el 2002 un “mur de seguretat” a Jerusalem i Cisjordània, per mitjà del qual es va annexionar un 10% més de territori palestí i va marginar la comunitat. La intifada va acabar el 2005, amb 3.135 palestins morts, davant de 950 israelians, i cap acord. Aquesta vegada, l’opinió pública occidental es va posicionar a favor d’Israel per la violència exercida per la resistència palestina.

El 2007, l’ANP va animar la població a iniciar una tercera intifada pacífica amb què van paralitzar la construcció del mur als pobles cisjordans de Budrus i Bil’in i van boicotejar els productes fabricats en assentaments israelians. Però la violència es va reprendre el 2015 amb la “intifada dels ganivets”, quan grups de jueus van entrar a resar a l’esplanada de les mesquites. Desenes de joves palestins, frustrats per l’opressió israeliana i la crisi econòmica, es van coordinar per xarxes socials per apunyalar policies i ciutadans israelians durant tres anys. La comunitat internacional ho va veure com un senyal de la radicalització de la població palestina, infundada pels grups gihadistes del territori.

El 2017, Hamàs va animar els palestins a aixecar-se en una altra revolta quan els Estats Units van reconèixer Jerusalem com la capital d’Israel. Les protestes varen ser massives a Cisjordània, Gaza i als països musulmans. L’abril del 2021 van tornar a esclatar en un altre aixecament contra el desallotjament de palestins a Jerusalem Est i les restriccions durant el mes de Ramadà.

El conflicte es va reprendre el passat octubre de 2023 amb la incursia armada sobre territori israelià i la resposta militar de l’estat jueu.

Per què hi ha dos territoris palestins?

El Comitè Especial de les Nacions Unides sobre Palestina (UNSCOP, per les sigles en anglès), en el seu informe a l’Assemblea General el 1947, va recomanar que l’Estat àrab inclogués “Galilea Occidental, la regió muntanyosa de Samaria i Judea, amb l’exclusió de la ciutat de Jerusalem, i la plana costanera d’Isdud fins a la frontera egípcia”.

Però la divisió del territori va quedar definida per la Línia d’Armistici del 1949, establerta després de la creació d’Israel i la primera guerra araboisraeliana.

Els dos territoris palestins són Cisjordània (que inclou Jerusalem Oriental) i la Franja de Gaza, que es troben a uns 45 km de distància. Tenen una àrea de 5.970 km2 i 365 km2, respectivament.

Cisjordània es troba entre Jerusalem, reclamada com a capital tant per palestins com per israelians, i Jordània cap a l’est, mentre que Gaza és una franja de 41 km de llargada i entre 6 i 12 km d’amplada.

Gaza té una frontera de 51 km amb Israel, 7 km amb Egipte i 40 km de costa sobre el Mar Mediterrani.

Originalment ocupada per israelians que encara mantenen el control de la seva frontera sud, la Franja de Gaza va ser capturada per Israel a la guerra del 1967 i recentment la va desocupar el 2005, encara que manté un bloqueig per aire, mar i terra que restringeix el moviment de béns, serveis i gent.

Quina diferència hi ha entre Hamàs i l’Autoritat Nacional de Palestina?

Poc abans de la guerra del 1967, organitzacions palestines com Fatah –liderada per Iàsser Arafat– van conformar l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OLP) i varen llançar operacions contra Israel, primer des de Jordània i després des del Líban. També varen dur a terme atemptats indiscriminats contra objectius israelians en territori europeu (avions, ambaixades o atletes)

Després d’anys d’atemptats palestins i assassinats selectius de les forces de seguretat israelianes, l’OLP i Israel firmarien el 1993 els acords de pau d’Oslo, en què l’organització palestina va renunciar a “la violència i el terrorisme” i va reconèixer el “dret” d’Israel “a existir en pau i seguretat”, un reconeixement que l’organització islàmica palestina Hamàs no ha acceptat mai.

Després dels acords signats a la capital noruega va ser creada l’Autoritat Nacional Palestina, que representa els palestins davant dels fòrums internacionals. El seu president és elegit per vot directe i ell alhora escull un primer ministre i els membres del seu gabinet. Les seves autoritats civils i de seguretat controlen àrees urbanes (Àrea A segons Oslo), mentre que només els seus representants civils —i no de seguretat— controlen àrees rurals (Àrea B). Jerusalem Oriental, considerada la capital històrica per part dels palestins, no està inclosa en aquest acord. Vegeu el mapa més a dalt.

Actualment, la Franja de Gaza està controlada per Hamàs, el principal grup islàmic terrorista palestí que mai no ha reconegut els acords signats entre altres faccions palestines i Israel. Cisjordània, en canvi, està regida per l’Autoritat Nacional Palestina, el govern palestí reconegut internacionalment la principal facció del qual, Fatah, no és islàmica sinó secular.

Quins són els principals punts de conflicte entre palestins i israelians?

La demora per a l’establiment d’un Estat palestí independent, la construcció d’assentaments de colons jueus a Cisjordània i la barrera de seguretat al voltant d’aquest territori —condemnada per la Cort Internacional de Justícia de la Haia— han complicat l’avenç d’un procés de pau.

Les darreres converses de pau serioses entre els israelians i palestins que varen tenir lloc a Camp David, Estats Units, l’any 2000, quan Bill Clinton no va aconseguir un acord entre Arafat i el llavors primer ministre israelià, Ehud Barak, resultaren un altre fracàs, per mor d’una sèrie de punts que semblen irreconciliables, i que són els següents:

• Jerusalem: Israel reclama sobirania sobre la ciutat (sagrada per a jueus, musulmans i cristians) i assegura que és la seva capital després de prendre Jerusalem Oriental el 1967. Això no és reconegut internacionalment. Els palestins volen que Jerusalem Oriental sigui la seva capital.
• Fronteres i terreny Els palestins demanen que el seu futur Estat es conformi d’acord amb els límits previs al 4 de juny de 1967, abans del començament de la Guerra dels Sis Dies, cosa que Israel rebutja.
• Assentaments de població jueva a Cisjordània. Són habitatges, il·legals d’acord amb el dret internacional, construïts pel govern israelià als territoris ocupats per Israel després de la guerra de 1967. A Cisjordània i Jerusalem Oriental hi ha més de mig milió de colons jueus.
• Refugiats palestins: Quants refugiats són depèn de qui estigui comptant. L’OLP diu que són 10,6 milions, gairebé la meitat dels quals estan registrats a l’ONU. Els palestins sostenen que els refugiats (tenen el dret de retorn al que avui és Israel, però per Israel obrir la porta destruiria la seva identitat com a Estat jueu).

Qui dona suport a cada bàndol?

En el cas de l’estat d’Israel el seu principal aliat són els Estats Units. Cal considerar l’existència d’un important i poderós lobby proIsrael als EUA i l’opinió pública nord-americana sol ser favorable a la postura israeliana. Aquest fet dificulta que un president dels EUA deixi de donar suport a Israel. No obstant això, el desembre del 2016, sota la presidència de Barack Obama els Estats Units no va vetar la resolució del Consell de Seguretat de l’ONU que condemnava la política d’assentaments d’Israel.

Tanmateix, els dos estats són aliats militars: Israel és un dels majors receptors d’ajuda nord-americana i la majoria arriba en subvencions per a la compra d’armament.

Però l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca va donar noves ales a la relació entre els Estats Units i Israel, que es va plasmar amb el trasllat de l’ambaixada nord-americana de Tel Aviv a Jerusalem, convertint els Estats Units al primer país del món a reconèixer aquesta ciutat com a capital d’Israel.

Per la seva banda, el successor de Trump, el demòcrata Joe Biden, va assumir el poder amb la intenció d’evadir el riscós conflicte israelià-palestí, a més de veure’l com un problema que requereix gran capital polític amb un retorn molt moderat. I encara que el govern actual dels EUA continua donant suport al reconeixement d’Israel, l’administració Biden ha adoptat una diplomàcia més cautelosa.

Per part seva, els palestins no tenen el suport obert d’una potència. A la regió, Egipte va deixar de donar suport Hamàs, després de la deposició per part de l’exèrcit del president islamista Mohammad Morsi, dels Germans Musulmans —històricament associats amb el grup palestins—. Només Síria i l’Iran i el grup libanès Hezbol·lah són els seus principals suports i encara que la seva causa genera simpatia a molts sectors, en general no es tradueix en fets.

Iran és el principal enemic d’Israel. La guerra irano-israeliana fou un conflicte que tenia com a principal base la lluita política entre la República Islàmica de l’Iran i l’estat d’Israel pel fet que des de l’ascens del republicanisme teocràtic de l’aiatol·là Ruhollah Khomeini a l’ Iran aquesta s’ha fet tornat enemiga de l’estat jueu. Israel també ha intentat debilitar i eliminar els aliats polítics regionals com Hezbollah al Líban, a Hamàs i a la Jihad Islàmica a Palestina.

El noviembre de 2017, el primer ministre israelià Netanyahu menciona la “cooperació fructífera” i “secreta” d’Israel amb païses árabs, en un context de preocupació davant la creixent influència d’Iran a l’Orient Mità.

El setembre de 2020, Emirats Àrabs Units i Bahréin, units per la seva animadversió cap a Iran i ajudats per l’Adminitració Trump als EUA varen normalitzar les seves relacions amb Israel. Són els coneguts com acords d’Abraham, que per a l’Autoritat Nacional Palestina són considerats una espècie de traició, ja que amb aquest acord es rom el consens àrab que el preu de la normalització de les relacions amb Israel implicava que aquest reconegués la independència per als palestins. Sembla que primaren més interessos comercials i aillar Iran.

És possible una pau duradora a la zona?

A priori la resposta més senzilla és que NO. El motiu principal es què en aquest conflicte (i en tants d’altres), tothom ha de cedir alguna cosa per tal de conseguir una pau duradora entre israelians i àrabs.

Els israelians haurien de donar suport i reconèixer l’existència d’un Estat sobirà per als palestins que inclogui Hamàs, aixecar el bloqueig a Gaza i les restriccions de moviment a Cisjordània i Jerusalem Oriental. Els grups palestins haurien de renunciar a la violència i sobretot Hamàs hauria de reconèixer l’existència de l’Estat d’Israel. I, al mateix temps, s’haurien d’assolir acords raonables per ambdues parts en matèria de fronteres, assentaments jueus i tornada de refugiats. El tema més complicat pel seu simbolisme és Jerusalem, la capital tant per a palestins com per a israelians.

Tanmateix, des de la creació de l’estat d’Israel el 1948 i com hem vist han canviat la configuració dels territoris en disputa després de les guerres entre àrabs i israelians. Per Israel això són fets consumats, però els palestins insisteixen que les fronteres a negociar haurien de ser aquelles que existien abans de la guerra del 1967. I nungú tampoc vol renunciar a Jerusalem com a capital del seu propi estat.

Tot plegat és un còctel dificil d’empassar-se per les dues parts implicades, i diplomàticament parlant les forces que donen suport a un bàndol i altre no estan compensades.

Si heu arribat fins aquí, deixau-me recordar alguns aspectes bàsics:

1. La solució dels dos estats (Israel i Palestina) no és un caprici d’uns pocs, és la solució adoptada per les Nacions unides el 1947. Aquesta és la solució dificil, però de mínims que s’hauria d’exigir als dos actors implicats per part de tota la comunitat internacional. Una solució on no hi hagués vencedors ni vençuts, fet que sembla molt complicat per no dir gairebé impossible.
2. Se pot estar a favor de la creació de l’estat de Palestina i en contra de les accions terroristes de Hamàs. Això no et converteix ni en antisemita ni en filoterrotista.
3. Se pot entendre que davant l’atac injustificable patit per Israel, aquest tengui el dret a defensar-se, però fent un ús apropiat i ajustat de la força i no de manera indiscriminada contra població civil, impedint l’entrada d’ajuda humanitària. Dir això tampoc et converteix en antisemita ni equidistant.
4. Plantejar el conflicte entre Israel i Palestina com una cosa entre bons i dolents és profundament equivocat al nostre mode de veure, perquè aquí no hi ha bons. Hi ha per una banda un grup de persones, en ambdós bàndols, que prenen decisions irresponsables i innaceptables que violen els drets humans. Però sobretot hi ha gent innocent, estiguin a favor d’uns o altres, que pateix les conseqüències de les polítiques i les decisions que prenen els líders del territori on viuen.

“No hi ha un camí per a la Pau, la Pau és el camí”,

Gandhi.

Bibliografia i fonts:

• 8 preguntes per entendre per què barallen israelians i palestins https://www.bbc.com/mundo/articles/cd1dk2079rgo
• Abel Gil. Siete décadas de conflicto israelí-palestino. https://elordenmundial.com/mapas-y-graficos/siete-decadas-de-conflicto-israeli-palestino/
• Celia Hernando El mapa político de Palestina. https://elordenmundial.com/mapas-y-graficos/mapa-politico-palestina/
• Ana Montes. ¿Qué es una intifada? (Disponible a https://elordenmundial.com/que-es-intifada/)