A qualsevol país democràtic, els polítics necessiten dels periodistes per donar-se a conèixer entre els ciutadans i votants. Els informadors, requereixen dels representants de la ciutadania per elaborar les seves cròniques o notícies i a més, és imprescindible el control del poder a través dels mitjans de comunicació.

A l’actualitat els grans grups de comunicació impulsen una agenda pròpia de continguts informatius basats en els seus interessos. A més les investigacions periodístiques d’abans han donat pas a filtracions més o menys interessades i en ocasions les rodes de premsa esdevenen declaracions sense preguntes.

La unió dels populismes i els mitjans de comunicació social sovint dona lloc a allò que és coneix com la postveritat, la qual resulta més important les opinions, valors i prejudicis dels individus que la realitat dels fets que es difonen, sobretot a través de les xarxes socials reconvertides ara en els nous mitjans.

Davant tot això, cal reivindicar la figura del periodista, del cronista polític. Aquell professional que elabora cròniques amb un cert enfocament personal, en les quals a més d’explicar què passa (a partir de fonts i testimonis) també explica per què passa i què pot passar. I sempre tenint present que s’ha d’incomodar als poders fàctics amb la difusió d’algunes informacions.

Recentment el president dels EUA, Donald Trump, renega del paper fiscalitzador dels mitjans i els qüestiona públicament a través del seu perfil de twitter. Ho fa perquè és conscient del seu poder d’influència i d’atenció mundial, malgrat que no sempre encerti. Caldria recordar-li allò que s’atribueix al president Thomas Jefferson qui afirmà que preferia “una premsa sense Govern que un Govern sense premsa. Allò fonamental és el dret del poble (…) a estar informat”, malgrat no agradi als poderosos.

Necessitam doncs, mitjans i periodistes que ens ajudin a entendre l’actualitat i veure-la amb ulls crítics.

Article piblicat a la secció Campus Obert del diari Ultima Hora (7/3/2017)