Al-Andalus

Els àrabs musulmans, encoratjats per la idea de la “guerra santa”, varen iniciar al segle VII una fulgurant expansió per l’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica, arribant fins a les costes de l’oceà Atlàntic.

Aprofitant la crisi interna del regne visigot, embolicat en una de les seves constants lluites internes pel poder monàrquic, tropes musulmanes, compostes per àrabs i berbers, varen creuar l’estret de Gibraltar l’any 711 iniciant la conquesta de la península Ibèrica.

Dirigits pel berber Tariq, lloctinent de governador del Nord d’Àfrica, Musa ibn Nusayr els musulmans varen derrotar a la batalla de Guadalete (711) a l’últim rei visigot, Rodrigo, que va perdre la vida al combat.
 
Animats per aquell èxit, els invasors varen decidir prosseguir l’avanç per les terres hispanes, primer en direcció a Toledo, posteriorment cap a Saragossa. En tot just tres anys, els musulmans varen aconseguir conquerir la major part de les terres hispàniques sense trobar a penes resistència. Només les regions muntanyoses de les zones cantàbrica i pirinenca van escapar al seu control. Al costat dels àrabs, que ocupaven els llocs dirigents, grup berbers del nord d’Àfrica varen engrossir les files dels invasors musulmans.

mapa_expedicionsmusulmanes
Mapa de les expedicions de musulmans a la península Ibèrica entre el 711 i el 778.

Els àrabs tenien forts estructures tribals ( qaysíes , kalbíes ) que van mantenir molt de temps forts enemistats que aviat es van manifestar a l’repartir-se les terres ocupades.

A tots aquests problemes entre els àrabs, cal afegir els provocats pels berbers islamitzats del nord d’Àfrica, reticents a sotmetre a una autoritat central. Resultat de tot això va ser un fosc període de lluites i enfrontaments entre els diferents clans àrabs, i entre àrabs i berbers,  que durarà tota la primera meitat de segle VIII.

Diversos magnats nobiliaris visigots van decidir pactar amb els invasors, com va ser el cas de Teodomir, a la regió murciana. Les escasses fonts disponibles ens fan pensar que la conquesta es va realitzar principalment mitjançant capitulacions i rendicions acordades entre els senyors gots i els conqueridors musulmans. La violència va ser més l’excepció que la regla. Això ens explica la rapidesa de la conquesta.

L’Emirat (756-929)

Després de la invasió musulmana, la major part de la península Ibèrica va esdevenir una nova província del califat islàmic (imperi musulmà), Al-Andalus. Al capdavant d’aquest territori es va col·locar a un Emir o governador que actuava com a delegat del Califa musulmà, en aquells dies pertanyent a la dinastia Omeia, amb capital a ciutat de Damasc.

Els musulmans van realitzar algunes incursions pel nord de la Península, però varen ser derrotats pels asturs a Covadonga (722). També varen penetrar en sòl franc, on van ocupar ciutats com Narbona, però varen patir un dur cop davant l’exèrcit dels francs en les proximitats de Poitiers (732). Aquesta batalla va suposar la fi de l’expansió àrab musulmana a Europa.

A mitjan segle VIII va tenir lloc un fet clau. La dinastia Omeia a ser víctima de la revolució Abasí, família que es va apoderar del Califat. Un membre de la família derrotada va aconseguir escapar, refugiant-se en Al-Andalús, on, gràcies als suports que va trobar, es va proclamar emir. Es tractava d’Abd-al-Rahman I (756-788), amb qui començava a Al-Andalús el període conegut com a emirat independent, pel fet que va acabar amb la dependència política dels califes abbàssides, que havien establert la seva seu a la ciutat de Bagdad. Al-Andalús va seguir reconeixent al Califa Abasí com a líder espiritual del món musulmà.

Abd-al-Rahman I va fixar la seva capital a la ciutat de Còrdova i va iniciar la tasca de construcció d’un estat independent a Al-Andalús. Per a això necessitava fonamentalment tres coses: un exèrcit, uns ingressos econòmics, i sufocar les possibles revoltes dels seus enemics. El desafiament al poder central de Còrdova va ser una constant en les grans famílies nobles musulmanes assentades en les diverses regions d’Al-Andalús.

mapa_expansio_regnes_cristians_segleIX

Al final del segle IX les Illes Balears estaven gairebé despoblades. A inicis del segle X, una expedició comandada per Isam al Jawlani conquistà les Illes Balears i les annexionà a al-Àndalus, tot i la resistència dels habitants dels castells roquers de l’interior. Els musulmans decidiren convertir l’antiga Palma Romana en la seva capital Madina Mayurqa, la qual aviat es va convertir en una important ciutat comercial de la Mediterrània. Llavors començaren a arribar nombrosos immigrants andalusins i berbers a les anomenades Illes orientals d’al-Àndalus. L’escassa població cristiana que quedava s’anà progressivament islamitzant.

El Califat de Còrdova (929-1031)

Un important pas en l’enfortiment d’Al-Andalús es va donar l’any 929, quan l’emir Abd-al-Rahman III (912-961) va decidir proclamar Califa, càrrec en el qual confluïen el poder polític i el religiós. “Ens sembla oportú que, d’ara endavant, siguem anomenat Príncep dels Creients”, s’escrivia en una carta que el nou califa va enviar als seus governadors.

El Califa residia a l’alcàsser de Còrdova, al costat de la gran mesquita. Uns anys després de la seva autoproclamació, Abd-al-Rahman III va ordenar construir, a l’oest de la capital, la impressionant ciutat-palau de Madinat al-Zahra, convertida en residència califal i al centre del poder polític d’Al-Andalús.

El califat de Còrdova pot ser qualificat del període més brillant de la llarga història d’Al-Andalus. El califa era auxiliat en el govern per l’hagib, el primer ministre, i pels visirs, una espècie de ministres. Els valís dirigien les províncies i les marques frontereres de Saragossa, Toledo i Mérida.

En les últimes dècades de segle X, Almansor va apoderar-se del poder efectiu a Al-Andalús; exercia el càrrec d’hachib, una mena de primer ministre. Mentrestant, el califa de l’època, Hisham II (976-1009), vivia reclòs al palau de Madinat al-Zahra sense exercir en el més mínim el poder polític.

Almansor, que va basar el seu poder a l’Exèrcit, integrat sobretot per soldats berbers, va organitzar terrorífiques campanyes contra els cristians de nord peninsular. La seva mort en any 1002 va iniciar el procés de descomposició política (fitna) que va portar a la fi del Califat el 1031.

mapa_expansio_regnes_cristians_segleXI

Els regnes de taifes

La mort d’Almansor en 1002, després de patir una derrota a Calatañazor, va obrir a Al-Andalus una llarga etapa de fragmentació i disputa (fitna). En menys de trenta anys 9 califes es van succeir en el tron, finalment el califat de Còrdova va acabar per desaparèixer en l’any 1031. En el seu lloc va sorgir un mosaic de petits regnes, anomenats de taifes (expressió que significa “bàndols”)

De forma gradual les taifes d’Almeria, Múrcia, Alpuente, Arcs, Badajoz, Carmona, Dènia, Granada, Huelva, Morón, Silves, Toledo, Tortosa, València i Saragossa van ser independitzant-se del poder central de Còrdova.

mapa_regne_taifes_1037

Al principi el Califat es va fragmentar en vint regnes de taifes. Els més febles van anar desapareixent i van ser annexionats pels més poderosos. Aquests petits regnes, molt més febles que el Califat, es van mostrar submisos cap als dirigents cristians, als quals lliuraven uns tributs anomenats pàries. Mentrestant, l’avanç de la reconquesta cristiana va culminar amb la conquesta de Toledo el 1085.

Un cop trencada la seva unitat, Al-Andalús va estar a mercè dels cristians de nord, que van procedir a l’ocupació gradual dels territoris que havien estat sota el poder musulmà. No obstant això, aquest procés no va ser lineal, ja que hi va haver moments de curta durada en què la unitat andalusina va poder reconstruir-se.

En aquests casos, l’impuls va venir des del nord d’Àfrica, amb les invasions dels almoràvits i els almohades. Però, a partir de la derrota d’aquests últims a les Navas de Tolosa (1212), l’avanç cristià va ser imparable i l’Espanya musulmana va acabar reduïda al petit regne de Granada.

Amb la desfeta del califat andalusí, les Illes orientals (Balears) quedaren incorporades a la taifa de Dénia, regida per Muyahid. Des de llavors, les Balers foren la base d’operacions per atacar les costes cristianes de la Mediterrània. El 1076 els descendents de Muyadid foren enderrocats per l’emir de Saragossa, i aquesta circumstància va ser aprofitada pel governador de Balears al-Murtada per convertir les Illes en una taifa independent. Poc després fou substituït, fruit segurament d’un cop d’estat, per Mubasir. L’emir de Mayurqa tenia governadors a Yabisa i Minurqa que residiren a les respectives capitals ubicades al puig de la Vila i Ciutadella respectivament. Tot i que va continuar un període de desenvolupament econòmic i cultural de les Illes Balears, l’arxipèlag va patir dos importants atacs. El primer fou una flota Noruega que afectà Formentera, Eivissa i Menorca (1108) i la segona, molt més sagnant, la croada pisanocatalana de 1114-1115.

Els imperis nord-africans: almoràvits i almohades

La debilitat de l’Al-Andalus fragmentat en els regnes de taifes va permetre als regnes cristians de nord prendre la iniciativa militar a la península. Aquesta superioritat cristiana es va veure dues vegades interrompuda per la irrupció a Al-Andalus de dues invasions nord-africanes que van aconseguir de forma efímera recuperar la unitat de l’Espanya musulmana.

La pèrdua de Toledo l’any 1085 va ser un dur cop per als musulmans d’Al Andalus. La reacció va ser trucar a ajudar al poder que s’havia fet fort a l’altre costat de l’estret de Gibraltar: l’imperi almoràvit.

L’any 1086 van arribar els almoràvits, agrupació de tribus berbers dedicades a la ramaderia, que poc abans havien creat un imperi al nord d’Àfrica. Caracteritzats pel rigor religiós, els almoràvits varen acabar amb els taifes, varen unificar el poder polític a Al-Andalus i varen aconseguir contenir l’avanç dels cristians cap al sud. Els seus èxits militars més importants van ser les batalles de Sagrajas (1086) i d’Uclés (1108).

mapa cristians musulmans i el cid

Tanmateix, el poder almoràvit va ser efímer. A mitjan segle XII la unitat d’Al-Andalus es va enfonsar i la fragmentació política va donar lloc als coneguts com segons regnes de taifes.

Més tard varen arribar a la península Ibèrica els almohades, que havien constituït uns anys abans al Magrib un nou imperi, també format per berbers. Els almohades no només unificaren novament Al-Andalus, sinó que varen fer front als cristians aconseguint alguns èxits notables, com l’obtingut a Alarcos (1195) contra Alfons VIII de Castella. També en aquest període es varen construir alguns edificis emblemàtics de l’Espanya musulmana com la Giralda de Sevilla.

mapa_expansio_regnes_cristians_segleXIII

No obstant això, l’intent almohade de reunificació d’Al-Andalus també va fracassar. El moment clau va ser l’aclaparadora derrota soferta davant els cristians en la batalla de Navas de Tolosa (1212). L’enfonsament de l’imperi almohade va dur de nou a la fitnaLes noves taifes no varen poder resistir l’avanç cristià que va resultar pràcticament incontenible. La zona musulmana va quedar reduïda al regne nassarita de Granada.

El 1116 Mubasir va demanar ajuda als almoràvits que incorporaren les Illes al seu imperi i a partir de llavors iniciaren una nova fase d’expansió. Després de la caiguda dels almoràvits, les Illes recuperaren la seva independència política sota la dinastia dels Banu Ganiya. L’any 1203 els almohades aconseguiren apoderar-se del control de les Illes Orientals, però aquest domini només durà fins a la conquesta cristiana de 1229.

El regne nassarita de Granada.

granada.jpg

El regne de Granada es va convertir en l’últim territori musulmà a la península Ibèrica després de la desfeta de 1212. S’estenia per les actuals províncies de Màlaga, Almeria, Granada i la part oriental de Cadis. Estava governat per la família dels Nasr, d’on prové el terme nassarita.

El regne nassarita, però, era molt feble. En la pràctica, durant gairebé dos segles i mig, va ser un Estat vassall del regne de Castella. Els governants granadins havien de pagar un tribut als reis castellans i ajudar-los en cas de guerra. A més, la història de Granada va estar marcada per les lluites internes entre la dinastia nassarita i altres famílies nobles, com la dels Abenserraigs. Els enfrontaments interns van afeblir el regne i van acabar facilitant la conquesta cristiana, duta a terme pels Reis Catòlics el 1492.

mapa_expansio_regnes_peninsulars_abans1492

L’organització econòmica

L’arribada dels musulmans va suposar importants canvis en el terreny econòmic. En l’agricultura els musulmans van impulsar la pràctica del regadiu, amb novetats tan significatives com la sínia, al mateix temps que varen difondre cultius com els cítrics, l’arròs, el cotó o el safrà. No obstant això, els cultius principals de les terres hispanes varen seguir sent els mateixos que en l’època romana-visigoda: els cereals, la vinya i l’olivera.

En la ramaderia, el descens de la cabana porcina per la prohibició corànica, es va compensar amb el desenvolupament del bestiar oví o equí. L’apicultura va viure un desenvolupament espectacular.

En la mineria va sobresortir l’extracció de plom, coure, cinabri i or, que s’obtenia de la rentada de diversos cursos fluvials.

La producció de manufactures es va desenvolupar fortament, especialment la producció tèxtil, en què van destacar els brocats cordovesos o els teixits de Saragossa. La ceràmica, les armes, la fabricació de paper i de vidre, i el treball de les pells i els metalls preciosos van tenir presència a les ciutats d’Al-Andalus

Pel que fa al comerç, activitat molt elogiada en els mateixos textos alcorànics, es va veure afavorit per l’encunyació de dos tipus de monedes, el dinar d’or i el dirhem de plata, i per la densa xarxa viària heretada de temps romans. El comerç interior s’efectuava en el soc de les ciutats, on ocupaven un lloc privilegiat els basars, centres on es venien productes de gran qualitat. En els socs també hi havia alfòndecs, centres que servien per emmagatzemar mercaderies, així com per allotjar els comerciants que venien de fora.

Al-Andalus va mantenir també un intens comerç exterior, tant amb la resta de països islàmics com amb l’Europa cristiana. Exportava, abans de res, productes agrícoles (oli, sucre, figues, raïm), minerals i teixits, i importava espècies i productes de luxe del Pròxim Orient; pells, metalls, armes i esclaus de l’Europa cristiana; i or i esclaus negres procedents del territori africà del Sudan.

La societat andalusina

Encara que la major part de la població d’Al-Andalus vivia en el medi rural, les ciutats varen tenir una gran importància, cosa que contrastava fortament amb el panorama de la zona cristiana durant els segles VIII a l’XI.

Les ciutats andalusines es varen desenvolupar en la seva gran majoria a partir de les existents en els temps romà-visigots. Però els musulmans també varen crear ciutats noves, com Almeria, Madrid o Calataiud. Còrdova, que en l’època califal, va arribar a tenir més de 100.000 habitants, quantitat molt considerable en aquella època.

Al cim de la societat andalusina estava l’aristocràcia (jassa), en la seva major part integrada per famílies d’origen àrab, encara que també figuraven en ella alguns llinatges d’ascendència visigoda. Aquest grup social posseïa grans dominis territorials i l’ocupava els alts llocs en l’administració. A l’altre extrem de la societat es trobaven les classes populars (amma), formades per artesans modestos i llauradors. També va existir el que podríem anomenar una classe mitjana, formada essencialment pels mercaders.

La resta de la població andalusí s’organitzava segons criteris religiosos.

  • Els muladís eren els cristians que varen adoptar la religió, la llengua i els costums de l’Islam. Alguns ho van fer no per convicció, sinó perquè d’aquesta manera no havien de pagar impostos.
  • Els mossàrabs eren els cristians que varen continuar practicant la seva religió. Com que no eren musulmans, ells sí que pagaven impostos. A partir del segle IX, molts d’ells van emigrar cap als regnes cristians del nord peninsular, fugint de les persecucions.
  • Els jueus eren una minoria molt activa en el terreny econòmic. Varen establir comunitats importants a ciutats com Toledo, Granada, Còrdova, Sevilla o Saragossa. Normalment, residien en barris separats de la resta de la població.

A Al-Andalus hi havia esclaus procedents d’Europa oriental i del centre d’Àfrica. Cal destacar, finalment, l’evident situació d’inferioritat que patien les dones pel que fa als homes.

societat andalusina

L’ESPLENDOR DE LA CULTURA ISLÀMICA

A Al-Àndalus va florir una cultura esplèndida. L’apogeu va començar a partir del segle X, gràcies a l’obra del califa Hakam II, que va reunir una biblioteca que va arribar a tenir 400.000 volums. D’entre els intel·lectuals andalusins van destacar especialment les figures del musulmà Averrois i el jueu Maimònides.

Tots els musulmans coneixien una mateixa llengua, l’àrab. Això va permetre que els coneixements es transmetessin fàcilment d’un territori a un altre. Es va formar una cultura variada en la qual van destacar els estudis matemàtics i les ciències aplicades. També tenien amplis coneixements de medicina i cirurgia, i van desenvolupar l’astronomia.

El llegat andalusí és profund en la nostra vida quotidiana. Per exemple, els habitatges i la gastronomia del sud i l’est de l’Estat espanyol no s’expliquen sense aquesta influència andalusina. I l’empremta també és important les llengües peninsulars: per exemple, s’estima que unes 10.000 paraules de la llengua catalana tenen un origen àrab.

L’islam presenta també una gran diversitat a l’art per les influències que va rebre i va absorbir dels nombrosos territoris pels quals es va estendre. En arquitectura predominen les construccions de maó i la influència oriental s’evidencia en la utilització d’arcs i cúpules. L’edifici més representatiu és la mesquita. En les arts decoratives, destaca la ceràmica i té una gran difusió la miniatura, així com la pintura i l’escultura que es varen usar essencialment per decorar els fabulosos edificis que construïen, fet que els permetia recobrir les parets, els sostres i les columnes, o compondre fonts i altres elements per decorar els jardins i els patis.

Fonts:

%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close